Y boscos y riberas, y fonts, y frescas hombras,
y música, y aucells, y cants richs de armonia,
un mòn en fi ideal, prenyat de poesía,
que l' cor aconsolaba omplintlo de dolsor.
Fugian, en eix lloch, de un clima ardent cent damas,
cent damas catalanas, sensillas, amorosas,
que mos pobres cantars oian carinyosas,
y cuant jo trist plorava, ploravan també ab mi.
Y entre ellas dos ninetas, que quinse abrils contavan,
dos ángels de candor, de goig y de ventura,
que un cel ne prometian llurs cors plens de ternura,
un jorn a llur espòs, de virginal amor.
Dos ninas destinadas per fer créurer
al que dubta de potestat divina,
de aqueix immens poder que l' mòn domina
com inclina lo vent l' herba dels camps.
Hermosas com las flors, candidas, puras
com la rosada cuant de dalt ne baixa,
com en nit del estiu de estels la faixa
que del cel blau guarneix lo rich mantell.
Grabat quedarà en mon pit
lo record de eixas ninetas.
com en lo cor dels poétas
las primeras impressions;
y fins que l' últim vagit
ecsale l' ánima mia,
en mas horas de alegría
murmuraré llur nom en mas cansons.
