Vés al contingut

Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/304

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Parlá al ánima abatuda
y á la intel·ligencia ruda,
mots de fè, consol y amor.
¡Cuant y cuant, en passats dias,
son llenguatje benehit
mitigá las penas mias,
y ab célicas armonías
deleitá mon esperit!
¡Creu del terme, creu preciosa!
ara en va jo t' cerc' per tot,
com en la nit tempestuosa
lo trist marí ab vista ansiosa,
busca lo fanal de un port.
Puig sols enruna y malesa
circundan ton pal trencat,
y de ta veu la grandesa,
ja no es oida ni entesa
y s' pert en la immensitat.
¡Ay del qui en la creu campestre
tan sols una fita veu!
¡Neci qui la flor silvestre,
sols com producto terrestre
mira y trepitja ab menyspreu!
Ay del qui al ocás arriba
de sa vida, y ha olvidat
de la població nativa,
aqueix signe de fe viva
per los seus avis plantat!
Jo penso en la creu amiga,
companyona dels meus jocs
y alivio de ma fatiga.