No s' véu ni lluna ni estels
en eixa nit tempestuosa,
sa llum brillant, tan hermosa
l' ha apagada l' huracá.
Pluja sofocant, ardent,
vomita 'l cel per mil bocas,
y 'l llam calsina las rocas
ab sòn látigo de foch.
Avansa 'l geni del mal;
sa ma la teia tremola,
que inclement lo mòn assola,
ab sòn alé corrumput.
Era terrible sa llum
com los fochs de la estrelleta,
que en la nit trista y soleta
es emblema de la mort.
Y espanta al alarb errant,
cuant perdut en la planura
del desert, en sa amargura,
la véu en lo cel brillar.
Com un torrent fogós de lo alt de una montanya
saltant, saltant ne baixa al ressonar del tró,
y arrastra en sa caiguda á la infelís cabanya,
y del bosch als gegants que ploran de tristor;
Axí la peste avansa, sa baba verinosa
pels pobles escampant del fértil Ampurdá;
