Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/69

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 65 —

y voltejan las flors las parets duras
ab perfums que la brisa desvaneix.



 Lo sol ques mostra ardent cuant naix lo dia,
eclipsant de la nit los blanchs estels,
porta cercle brillant de pedrería,
y á las boiras las roba los seu vels.



 Y contemplo en las gotas de rosada,
que dormen ab descans sobre las flors,
las perlas de Basora celebrada,
y diamants de Golconda dels millors.



 Jo escolto per la selva silenciosa
lo cantar del aucell, son morador,
que diu sempre ab sa veu armoniosa
llibertat, llibertat junt ab amor.



 No tens, no tens rival, oh Catalunya!
éts la envidia constant del estranger,
y daría lo ceptre que éll empunya
per lograr sobre tu tenir poder.



 Jo prego al Dèu etern de cel y terra,
que llum ha dat al mon y escuma al mar,
que encar' que sia en mitg de crua guerra
ma vida en lo téu sol puguia acabar.