Vés al contingut

Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/72

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Italia, dolsa Italia, la terra dels poétas,
la patria de cent héroes de realmes guanyadors,
avuy cantas ¡esclava! tas pobres amoretas
xiulant á tas orellas lo fuet de tos senyors.
¿Qué fa, digas, Italia, ta juventut preclara?..
¿Segueix de passats sigles los indolents costums?..
¿Entre or y flors y seda viu sibarita encara,
los peus sobre mosáichs, lo front entre perfums?
¿Qué fan aqueixos pobles de glorias avilidas
veyent de llurs despullas á sos tirans gosar?
¿Qué fan aqueixas villas entre las flors dormidas,
com jardins babilónichs suspesos sobre 'l mar?..
Cuant en las vellas torres de tos histórichs temples
á vespres toca 'l bronze que 'l aire esmortueix,
de glorias sempre eternas mostrante los exemples,
¿no sents que al toch de váspres ta terra s' estremeix?..
¿Nous diu res, fills de Italia, lo toch de la campana?
¿A vostre cor no parla lo só que 'l bronze exten?
Es un toch que estermini, flamas y sanch demana...
Sòn, italians, las véspres lo vostre somaten[1].



¡Somatén!.. Lo bronze 'us crida
Dèu á lidiar vos convida,
per consól de vostres mals,
ab la veu adolorida
de dalt las torres eixida

  1. Alusió á las famosas véspres sicilianas