Pàgina:Macbeth (1907).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Lady Macbeth. — Aquestes coses no s'han de considerar així, altrament tornariem boigs.
Macbeth. — M'ha semblat oir una veu que cridava: «No dormis més! Macbeth mata la sòn», la sòn innocent que capdella l'embullada troca dels neguits, mort de la vida de cada dia, bany de l'aspre treball, balsem dels cors ferits, segona via de la gran natura, primer aliment del festí de la vida.
Lady Macbeth. — Què voleu dir?
Macbeth. — I encar cridava: «No dormis més!» a tota la casa: «Glamis ha mort la sòn, per tant Cawdor no dormirà més; Macbeth no dormirà més!».
Lady Macbeth. — Qui era l que així cridava? Com, digne thani! Vostre coratge amolla considerant tant bojament les coses. Aneu, cerqueu un poc d'aigua i renteu-vos aquest immond testimoni de la vostra mà. Per què heu tret d'allí aquestes dagues? Hi han de restar. Aneu, dugueu-les i embruteu de sang els criats que dormen.
Macbeth. — No hi vull tornar. M'esgarrifa pensar lo que he fet; tornar-ho a veure no goso.
Lady Macbeth. — Flac d'intenció! Doneu-me les dagues. Els dormits i els morts no són més que pintures: sols l'ull de l'infant tem un diable pintat. Si fa sang, jo pintaré amb ella ls rostres dels sirvents, car ha de semblar obra llur.