Pàgina:Macbeth (1907).djvu/81

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



prou ho sab, més gents amb plagues extranyes, tots inflats i ulcerats, que es llastima de veure, el pur desesper de la medicina, ell els cura penjant-los una medalla d'or al coll, posada amb santes pregaries. I diu que a sa reial descendencia tramet aquesta cura beneita. Amb tal extranya virtut, té també un celestial do de profecia, i moltes benediccions pengen del seu trono, que l proclamen ple de gracia.
Entra Ross.
Macduff. — Mireu, qui ve.
Malcolm. — Un meu paisà, però no l conec.
Macduff. — Mon cosí gentilissim, sigueu benvingut.
Malcolm. — Ara l conec. Bon Déu, lleva prest la gran dissort que ns fa extrangers!
Ross. — Amén, senyor!
Macduff. — Es l'Escocia ont era?
Ross. — Ai laç, pobre país! Quasi té por de coneixe-s! No n podem pas dir la nostra mare, ans bé la nostra tomba, d'allí on res, llevat qui no sab res, s'es vist mai que somrigui; on sospirs i gemecs i crits que esqueixen l'aire s fan i no s remarquen; ont el dolor punyent apar comuna angoixa; quan toquen a morts amb prou feines pregunten per qui, i els homes bons expiren abans les flors de llurs capells, morint primer que emmalaltint.
Macduff. — Oh relat tant acurat i, amb tot, tant veritable!