Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

de mariners cristiáns; un crit la mare
llensá de mort: volgué fugir; los mónstres
pels cabells l'atraparen. La sanch seva
(Blanca sense donarsen compte s'enterneix y acaba per plorar.)
aquí'm saltá.

(A son rostre.)

 Caygué, y ay! de sos brassos
m'arrancavan! Mes ella m'estrenyía
morint y tot, aquesta má; sas unglas
m'entravan á la carn: Fill, vénjans! vénjans!
Y'ls mónstres l'aixecaren, y á las onas
la llensaren rihent, y com surava,
vénjans! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mitj y s'enfonsá entre escuma!

(Molt despreciatiu.)

Y aquí'ls teniu, que'ls fem horror! Las hienas,
los lladres y assessins be ho som nosaltres!
Ells... coloms sense fel, ánimas puras,
cors de nin, tot amor, sants de retaules!

Blanca, sanglotant.

   Pare! ah! pare!

Carles

    Qué, filla!

Blanca

    Deu meu!

Carles, ab indignació.

    Ploras!

Said, ab marcada sorpresa.

   Quí plora! (Cóm! aquesta dona!)

Ferran, ab dolsura.

    Blanca!