—¿Y vos?—
Ell que 'm diu un nom que jo coneixía: lo d' un amich de l' infancia. En aquell moment, estava perfectament segur de que aquell amich y 'l meu vehí no podían ésser sinó una sola y meteixa persona.
D' algun temps á n' aquesta part, jo estava possehit d' una idea fixa: de que jo era un centre al qual convergía tot lo del univers enter. Quan me trobava bé, m' imaginava que 'l món, més enllá dels murs de ma presó, abrigava mellors sentiments pera mi. Ara 'm semblava que 'l meu vehí nou no podía ésser altre que l' antich company.
—¿Que teniu un bony?—
Lo vehí no va entendre 'l darrer mot, y me'l feu repetir cop sobre cop, sens deixarme acabar la pregunta.
Per últim, va repetir ell la desagradosa paraula:
—¿Bony?
—Sí, sobre...—
Però 'l vehí ja no escoltava.
Vaig compendre lo qu' això significava, y no 'm poguí tindre 'l riure. Era evident que 'l meu vehí me prenía per boig. Jo li parlava d' aquell bony, perque 'l meu amich que 's deya com ell, tenía, de naixensa, una llupia al front. Vaig voler explicar de
