mar y terra quand ell no aixecaba tres pams de terra, que de llavors en sá cada vespre l' ajudaba á ficarse al llit, li estiraba las calsas, li' desfeya 'ls embolicats nusos de las espardenyas, li curaba 'ls parallons, lo feya senyar y dir la Salve, un Credo, un Pare nostre per l' animeta de son pare, altres per parents morts, per caminants y ausents.
Un vespre lo fillol preguntá al padrí si las mares no tenian animetas, puix may resaban per l' animeta de sa mare, y son padrí li respongué qui si, que las mares també tenian animetas... y molt hermosas, mes que hi habia mares qu' encara que fossin lluny potser no eran mortas.
Pobre padrinet! li feya companyía fins que 'l veya ben endormit, puix durant molt temps al endormiscarse li venian unas feredetats!... veya caras liargas, llargarudas que s' anabant estirant, estirant... y després s' arronsaban y després s' enxamplaban y quand las galtas eran tant xafadas que la boca 'ls ulls, las cellas, no més semblaban tres ratllas, una sota l' altre, li feyan ganyotas... Totas aquellas carassas, ulls negres y lluhents com botons de banya, bocas sense dents, cabelleras esburrifadas... ben apleret y á cau d' aurella li confessá que's semblaban á la tia Pona.
Pàgina:Niobe (1889).djvu/40
Aquesta pàgina ha estat revisada.
