Lo sentiment de l' infinit li feya rodá'l cap, li donaba una mena de basca. ¿Quants anys deu fer may més? quantas centurias?... y 'n sumaba mentalment millions de remillions sense trovarne 'l compte.
Ell era allí al mitj del corralet que tant bé habian endegat. Ell veya triscar los muixonets, del beurador al calaixet del menjar,... veya al conillet clapat dressant ara un' aurella ara l' altra, mirantlo fixo, movent lo morret com demanantli cosconillas.
Los gira-sols moguts per la bafeta li feyan reverencia ab llurs caras sens' ulls, lo cel era blau, las boyretas fugian cap á marina...la tia cridaba pera ferli menjar sopas...
Ell tot ho veya: lo cel, las boyras, las flors, los muixonets; tot ho sentia: las veus de la natura, las flayres, la frescor, las ganas de menjar y son padrinet estirat dintre aquella caixa ni veya, ni gosaba, ni's movia, ni's mouría may més...
May més ¡quin desespero! Per la primera vegada li vingué com un raig de claror que li feu véurer cosas invisibles... Lo padrí es mort... per sempre, se deya. Ell encara vivía, mes dintre un quant temps també's moriría... per sempre; de manera que son padrí y ell serían morts per igual temps.
Aixó debia set lo per sempre de quand
Pàgina:Niobe (1889).djvu/63
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
