Aquesta pàgina ha estat validada.
112
emili vilanova
— ¡Què vols que't diga, Jaume!... —
Y tots dos quedaren callats, pensatius y tristos, molt entristits, sense tocar lo dinar, que feya pena de veure com lo fum s'extingía poch a poch.
Al últim, lo senyor Jaume, digué:
— No pot durar més aquesta ànsia; 'm mudo y me'n hi vaig. Potser està malalta.
— Nó, jo m'hi arribaré; val més que me'n hi vagi. —
* * *
Axís que tornà la Caterina, desde lluny ja l'interrogà ab la mirada, volent llegir més prompte les noves que li duya.
— Que l'has vista? Està bona? Dígas, per què no ha vingut?
— Sí, ja la he vista; vindràn tots dos, diumenge; ell m'ho ha promès, lo seu home.
— Be; y còm se troba?
— Bona.
— ¿Y alegra?
— Sí... be ho sembla.
