Pàgina:Noveles (1906).djvu/116

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
112
emili vilanova

 — ¡Què vols que't diga, Jaume!... —
 Y tots dos quedaren callats, pensatius y tristos, molt entristits, sense tocar lo dinar, que feya pena de veure com lo fum s'extingía poch a poch.
 Al últim, lo senyor Jaume, digué:
 — No pot durar més aquesta ànsia; 'm mudo y me'n hi vaig. Potser està malalta.
 — Nó, jo m'hi arribaré; val més que me'n hi vagi. —


* * *

 Axís que tornà la Caterina, desde lluny ja l'interrogà ab la mirada, volent llegir més prompte les noves que li duya.
 — Que l'has vista? Està bona? Dígas, per què no ha vingut?
 — Sí, ja la he vista; vindràn tots dos, diumenge; ell m'ho ha promès, lo seu home.
 — Be; y còm se troba?
 — Bona.
 — ¿Y alegra?
 — Sí... be ho sembla.