— ¿Y donchs, lo Noble hi va anar?
— Sí, que s'està allí al tombant; una bona ànima'l va avisar. Y, com d'efecte, s'hi presentà y n'hi va dir unes quantes que ja'l va axerivir. Y fent festes a la dòna y demanant perdó, s'agenollà als peus del Noble. Rès, una criatura.
Al sentdemà, ja tornava estar a la vela; avuy conto que també hi hà hagut mal temps. —
Cada día, abans de les dotze, lo senyor Jaume pujava al menjador a presenciar com la Caterina arreglava en un cistell lo dinar pera la Tristeta. Era un afany, una especie de coquetería, que semblava que guarnissen la palma pera una criatura. «Pòsahi més postres; té, formatge que li agrada; pòsali atmetlles y panses...; apa, que tríi: aquestes pomes...»
Tot eran requisidets, sabiduríes y exquisitats de coquesa, lo que li enviavan; ab una olor y un goig, que allò sol feya venir l'apetit.
