Pàgina:Noveles (1906).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
140
emili vilanova


* * *

 A la tendeta, algunes dònes del barri s'estavan enrahonant:
 — ¿Què ha dit la consulta? — preguntà una.
 — Què té d'haver dit! que no hi entenen rès tots plegats. Què la treguessen a fòra.
 — Justa; quan no saben què ferhi, me'ls atrassan a la montanya ab los terrossos.
 — Y aquesta gent, que tenen una vena posada als ulls! No volguer escoltar a ningú!... Per mi, que s'arreglin... la Tristeta'm dol! Però si jo els hi atrassava un curandero que ha fet miracles! una coneguda del altre pis qu'estava m'ho va dir: «Crègui, dónguils entenent de que'l vagin a cercar; díguilsho, que si aquest home no la cura, no's cansin a ferla visitar pels metges. Que vagin a pendre informes, si per cas, a la casa que'ls hi va curar un minyó de vintidós anys; al carrer del Príncep, al costat d'un borrayre, no n'hi hà d'altre, a dalt de tot; que demanin