Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/186

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
182
emili vilanova

ta, ò voladuries de serafins que, cantant, cantant a Deu, s'haguessen extraviat dels encontorns del Cel fins a baxar en vistes de la terra.
Y quan jo feya'l xiulet per que baxessin tots los canaris, ¿ne voleu de picaments de mans y voleyar mocadors?... Allò era lo més bonich, aquella bellugadissa blanca, semblant vols de coloms que fessin l'aleta voltejant en tots los terrats y miradors de Barcelona: de riu a riu. —