plajta de paysans seus, fins que en 1354, salvo error, caigué baix lo poder de Aragó y, llansats los antichs habitadors, fou poblada de Aragonesos y Tarraconesos.
De aquell temps ve l' us de la llengua catalana, que ara anomenan alguerés, dient sardos als que no son de la ciutat, la qual algunas vegadas se anomenava també Barceloneta [1]. En 1780 encara hi avia notaris que feyan los instruments en catalá.
De lo que 's veu en la poesía del honorable senyor Frank y de altres indicis se infereixen que 'l catalá que allí 's parla (barrejat, com es natural, ab una mica d' italiá) no es lo de Valencia ni lo de Lleyda, sino lo de las nostras parts orientals de Catalunya. Esta poesía, com igualment un altre d' antiga y feta per un motiu histórich (lo qual li dona mes preu), las posam de la mateixa manera que las havem rebudas [2], per mes que sia posible que los italianismes de la última pertenescan al escribá modern que n'ha fet transllat.
Acabarem dient que no es sols en Alguer ahont se conservan memorias catalanas; que en Caller hi ha carrers de Barcelona y de Santa Eularia y capella de esta Santa, en alguna altre població també carrer de Barcelona y en molts llochs particular devoció á la Verge de Montserrat; y recordant que alguns anys fa lo senyor Pillitu transmeté als Jochs florals una notable memoria histórica en llengua catalana que avia apresa en los documents del Arxiu de Caller.
