Pàgina:Obras completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals - III (1890).djvu/573

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.




QUATRE MOTS
SOBRE ORTOGRAFÍA CATALANA


 Havent sigut preguntats, mes de una vegada, de lo que pensavam en punt á las qüestions de ortografía catalana que han originat entre'ls promovedors de la esplendent renaixensa de la nostra literatura no poques diferencies y quasi podriam dir: «bella..... plus quam civilia», y essent prou de mal tornar una resposta de paraula y compendiosa, pensarem ferne un articulet y á ell nos comprometerem mes endevant, y ara de bona ó de mala gana l'havem d'escriure. Mes devem advertir que en aquesta materia som un poch tebis é indiferents, creyent que la hora y quant se tracta de formar una ortografía nova en tot ó part, que no sia purament fonética, mes que mes si no's te una sola mena de parlar que servesca de patró, per forsa s'hi ha de ficar quelcom de convencional que no's pot mirar com article de fe. Per aixó no tractam mes que d'oferir poques y encara poch estudiades observacions pera que quiscú en prenga lo que vulla.

 En aquest temps de resurreccions de llengues oblidades [1], no es sols la ortografía de la nostra la qui ha promogut dificultats y bregues.

  1. En les mateixes llengues oficials no deixa de haverhi encara alguna coseta. En la castellana que te una ortografía molt arretglada se veu una tirada etimológica en la conservació de la x (v.g. auxilio) y una tirada fonética en la supressió d'altres consonants (v.g. trasladar, sétimo, reló). En la francesa veyem un famós impressor que despres de haver introduit per tot lo mon milions dels seus llibres subjectes á la ortografía académica, ara voldria reformarla.