Aquesta pàgina ha estat revisada.
se t'ha volgut obrir
i no la porta del sorrut veí?
¿Quin provident instint, enmig del tràmpol,
et menava, de lluny, al meu casal
perquè, malmès i empolsegat, oh, pàmpol!,
encar trobessis una mà lleial,
una mà que et donés acolliment
com a un captaire perseguit pel vent?
Oh, esfereïda fulla volandera!
Reposa ja; finida és ta carrera.
Que a mi vinguessis ha volgut l'atzar;
de mi no temis que el meu cor s'enugi;
lluny de tot dany et faré viure encar
i, hoste novell, des d'ara ton refugi
serà la meva llar.
