Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/164

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Quan l'alba del nou jorn...

Quan l'alba del nou jorn us deixondia,
quina rara tristesa us ha colpit!
Ai, que no tots els vostres han dormit
sota el dolç aixopluc de cada dia!

La mare, absent per no tomar mai més
—flam extingit, enfredorida brasa—,
omple amb el seu record tota la casa
i el cor es resisteix a dir: —No hi és!

—Dins ton casal, oh, mare!, tot et crida.
I va creixent l'enyorament de tu.
Sagnen els cors de l'íntima ferida,
els ulls et cerquen i no et veu ningú.

Damunt el rostre dels teus fills, el pare
el rastre cerca de la teva faç
i, com si en ells a tu et besés encara,
besa llur front i els ciny amb el seu braç.

Només et veu el pensament, i calla;
i cadascú, per dintre, va refent
el teu cos sepel·lit, ratlla per ratlla,
i de ta veu vol retenir l'accent.

Mentre en la llum ta imatge va esborrant-se,
els teus et senten més endins del cor;
i, perquè mai no els guanyi l'oblidança,
la teva absència esdevindrà record.

Però, no obstant, el teu record no ets tu
—el cor els dicta que no tot és cendra.
El pensament s'esforça per comprendre
i el plany inútil, que no atén ningú,

va convertint-se en íntima pregària
que el dolor purifica amb son alè,
i el cor més endurit cerca la fe
com, dins l'obscura nit, una alimària.