Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/181

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VII. L'esplet

  En les noces d'or sacerdotals
  de Mn. Josep Homar i Duran.

La terra mai no passa i és sempre la mateixa,
és l'home que hi transita que un jorn, de cop, se'n va.
Mes, l'home té domini damunt la terra i fa
que un erm, en lloc de jull i ortigues, llevi xeixa.

Així, vós, de la hisenda que us ha escaigut menar
n'heu preparat, sol·lícit, el rendiment i, feixa
per feixa, l'heu conrada per tal que el futur gra,
amb aigües evangèliques regada, hi pugui créixer.

I ara, que sona l'Àngelus del vespre, contempleu,
amb reposada joia, l'estesa del conreu,
tot meditant quin fóra el preu de tant desfici.

Beat de vós, que un òpim esplet teniu segur!
Mig segle us rendirà molt més del cent per u:
tota una Eternitat tindreu per benefici.