Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/194

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Al bell mig d'un erol, com una crida
al cor de Dafnis, que és d'amor malalt,
hi ha una pomera tota desguarnida
amb una sola poma al branc més alt.

Grossa i rodona com cap més i bella,
per massa enlaire no la cull ningú.
—¿És —pensa Dafnis— perquè fos per ella
que romania intacta en l’arbre nu?—

S’acosta a l’arbre, ràpid; l’estimada
copsa, a l’instant, l’audaciós anhel
que il·lumina de Dafnis la mirada
com un llampec la fosquedat del cel.

I, preveient el risc, diu-li, intranquil·la:
—Deixa a l’arbre la poma; no la vull!—
Desoint els seus precs, Dafnis s’hi enfila
i, quan és al bell cim, la fruita cull.

Cloe l’esguarda, pàl·lida i corpresa;
Dafnis és àgil com un esquirol
i davalla de l’arbre amb gran destresa
fins a tocar la fermetat del sòl.

I diu, mostrant-li el bell trofeu: —Oh, aimia!
aquesta poma era per tu només;
per tu, només, al tronc més alt creixia
perquè, en prova d’amor, jo l’abastés.

»En pagament dels nostres homenatges,
Pan i les Nimfes l’han defesa així,
fresca i altiva, dels estranys ultratges,
com un senyal del nostre bell destí.

»Ella és penyora de bellesa insigne;
un jorn, en premi, Venus l’obtingué;
del mateix premi tu no ets pas menys digna;
si Paris fou pastor, jo ho sóc també.—