Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/205

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—Per què no véns, avui? L'oratge passa,
la lluna plena s’esbargeix pel freu;
mon cor llangueix i si tardessis massa
morta ja fóra d'un penar tan greu.

»Té mel de besos per tu sol mon llavi,
atresorada en tants moments d’enyor.
Oh, vine, vine, ans que la nit s'acabi:
la gerra del meu cor vessa d’amor!

»Vine! La cala dels meus joves braços
contra els oratges et serà sopluig;
en ells reposaràs els membres lassos
i oblidaràs les llargues nit d’enuig.

«Vingui, llavors, la maltempsada forta,
el llampegueig i el torb udolador:
jo de ma cambra barraré la porta
i un cop de vent apagarà el faró...—

Sobtadament la llàntia s’aviva,
com avisant-la que l'amat ja ve.
Hero ataülla la deserta riba
i, al punt mateix que l'enyorat hi arriba,
reviu la flama del seu cor, també.