Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/232

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
LES VEUS DE LA NIT (1971)
231
 

Autoal·legoria

Minva la llum del sol tot just colgat
—la llum del sol ardent que en ple migdia
enlluernava el món amb son esclat—
i ara tot pren un deix com d'agonia.

Es marceixen les flors; l'ocell s'ajoca;
lluiten les ombres contra la claror;
un aire fred fa tremolar la copa
dels arbres; creix, de pressa, la foscor.

Tot sembla resignar-se a l'evidència
que el dia no és etern i a la imminència
d'un total i solemne declinar.

Tot va a la nit des del començ del dia
i jo mateix, cor meu, també faig via
cap a una nit que no coneix demà.