Ara mateix...
Ara mateix, ara mateix passava
per entre vinyes, sota el cel serè.
De sa rialla l’aire encara és ple;
hi ha, en el camí, senyal de ses petjades.
¿Qui pensaria que la mort l’espera
allà on ell cerca, justament, l’esplai?
Amb el cor innocent i sense esglai,
corre als seus braços, com qui va a una festa.
Sos ulls tan blaus, tan dolços, ¿com sabrien
veure enlloc el parany, ni al peu del riu?
I, ¿quin infant coneixerà, com Guiu,[1]
el secret de la mort, el lloc i el dia?
Per ’xò, quan ell la veu, de cara a cara,
de la sorpresa se li atura el cor;
i cau sense esma als braços de la mort
ans que ella el prengui d’una revolada.
Ja a crits ni a planys no respondrà paraula,
enc que vinguessin pares i germans;
immòbil és son cos, àgil abans,
i el camí fet no desfaran sos passos.
Per darrer cop, la trista amor materna
besarà els pètals moradencs dels ulls;
per darrer cop, amoixarà dels rulls
l'or que aurèola l’esblaimada testa...
Així és talment la Voluntat Divina:
deixa que els fruits, madurs, vagin caient,
però a voltes li plau, d’un cop de vent,
arrabassar la branca més florida.
- ↑ Guiu de Montgailland
