Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/247

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II

¿Quina oculta força, quina esma oblidada
mena avui mos passos pel camí d’antany?
He deixat el poble rera ma petjada
i emprenc, per l’auleda, l’estret viarany.

Novament contemplo, i el meu ull captiva,
tot allò que havia gairebé oblidat:
les serres boscoses, el molí tancat,
el riu i els pollancres que ombregen la riba.

Al cap d’una estona que, entre bosc, faig via
ja veig la figuera de fullatge fresc
i, al mig de la coma, la vella masia,
sola i apartada de passants i tresc.

Ací dalt, les coses són com antanyasses:
cap tret del paratge no ha mudat, mes, ai!,
que ara ja no vénen a cercar-hi esplai
les que un jorn atreien cap ací mes passes!

Només, quan empenyo la porta mig closa,
surt —jo no l’hauria coneguda enlloc—
la qui fou un dia fresca com la rosa
i hagué cabells negres i llavis de foc.

Diu, la masovera, quan faig recordança
de les tres donzelles, fadrines d’antany:
—Joana és soltera; tornarà aquest any;
Margarida és morta, ja fa temps, a França.

—I Esther? (una estranya frisança fa batre
mon cor quan evoco sa veu, sos ulls francs).
—Esther és a Algèria, casada; té quatre
minyons que li pugen com quatre pollancs.