El mestre
tiu de l’homenatge que li tributà el meu
de Sant Llorenç de poble.
El mestre, amics, és com un arboricultor.
Els deixebles són com els plançons que conrea.
Ells han brollat incultes de l'entranya de Gea:
viuen, però no en saben encara la raó.
Ells sols, res no serien sinó fullatge inútil;
ell, però, els arreplega curosament i, amb zel,
de cada nou plançó n’extreu un arbre útil:
la ciència en ses mans és talment un empelt.
Ell sap el temps, l’estat, la saba i la manera
perquè en el tronc de l’arbre l’empelt pugui encaixar.
Després, ja transplantat, lluny d’ell, l’arbre prospera
i posa arrels i fruita a l’hora de fruitar.
Pare talment diríeu d’una fillada extensa,
de cap dels fills no espera ni l’ajut ni el profit:
li basta el goig d’haver-ne performat la creixença
i que, ja grans, li servin un record agraït.
