Aquesta pàgina ha estat revisada.
A un vell
—Camines lentament, com qui no sap on va...
És que ja res no anima ton pas, noble ancià?—
I tu respons: —Oh, amic! Tot el meu cos trontolla
i ara és per mi la vida com la font que no brolla.
Antany, mon peu corria de l'un a l'altre lloc,
corria cercant sempre quelcom que no era enlloc;
com una boira incerta que el vent s'enduu, corria
darrera el goig efímer, l'engany i la follia.
Mes, ara, per què córrer? Ara, que vaig més lluny,
camino sense presses i cap neguit no em puny.
I és que ara sé el camí, oh, amic!, i sé on me porta
i sé que abans de gaire hi arribaré; la porta
veig a tocar, que s'obre a un benaurat país
on mai no em caldrà córrer per sentir-me feliç.
