Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/344

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i llanceu-ho als seus peus, i digueu-li qui só,
que só el vostre fill únic que fina de tristor.
Als peus del vell, si cal, planyeu's i supliqueu
i cels i mars i déus i temples conjureu.
Partiu, i si en tornar no heu commogut llur cor,
adéu, oh mare meva, el vostre fill és mort.
—Ton fill no morirà— diu la bella Esperança.
I, en un discret silenci, la mare decantant-se,
posa damunt son front, pàl·lid i dolorós,
sos besos maternals, entremesclats de plors.
Després se'n va, inquieta, de pressa i tremolant,
de temença i vellura tota tambalejant.
Ja hi ha arribat. Ja torna sobre son propi pas
i, panteixant, exclama: —Oh, mon fill, tu viuràs.
Vora el llit del malalt a asseure's va la mare.
Ja la segueix el vell, el somriure a la cara,
i, ruborosa, ella amb el front acalat
damunt del llit escampa son esguard. L'insensat
tremola; entre els llençols vol escondir la testa.
—Amic, ja fa tres jorns que no se't veu en festa.
—diu ella—. Què fas, doncs? Com és que et vols morir?
Tu sofreixes, i em diuen: «Tu sola el pots guarir».
Viu, amic, i una sola família fem des d'ara:
Mon pare tindrà un fill i una filla ta mare.