Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/354

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mnasili i Cloe

Cloe

Flors, boscatge sonor, canyes que mou l'oreig,
rimant amb el de l'aigua son frèvol parloteig;
no fóra el bell Mnasili sota d'aquests ombratges?
Car ell mantes vegades visita aquests paratges...
Sovint escolto; i l'aire que mou vostre brancam
em porta a les oïdes la veu del qui jo am.

Mnasili

Onda que al lluny camines, nàiade transparent
que aquest redol balsàmic cenyeixes blanament,
condueix-hi a Cloe, l'amor dels meus esguards.
D'ella sovint em sobten, per ci, rastres espars,
sovint ma boca besa, pel viarany ombriu,
l'herba i les flors que mostren el seu trepig esquiu.

Cloe

Oh, si ell pogués saber quin amorós instint
em fa estimar aquest bosc i m'hi duu tan sovint.
No sé per què, amb un dolç somriure favorable,
mai no he provat de fer que em trobi més amable.

Mnasili

Oh, si per enardir-me, qualque déu, compadit,
li deia que el seu nom fa panteixar mon pit!
¿Per què no he procurat, amb veu tendra i sonora,
que es deixés estimar i m'estimés alhora?