Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/372

APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES

371

 

I. L'amor i el pastor

Lluny de Cinde i de Pafos ribetejats de flors,
cansat d'un benestar enemic del repòs,
jo anava, nou pastor, pels camps de Siracusa,
invocant en mos versos a la nimfa Aretusa
quan Venus, des del cel, brillant con un espill,
se m'apareix, duent, sense buirac, son fill.
Tots dos somreien. Ella digué: —Oh, bon pastor,
pren el meu fill i sies son fidel guiador;
inclina a les dolçors del camp sa jovenesa
i les virtuts ensenya-li de la vida pagesa—.
Ella fugi. Jo, crèdul al seu pèrfid parlar,
l'infant tímid i dolç prop meu vàreig cridar,
per dir-li dels jocs nostres, de la pau del poblat;
que fins un déu al riu abeurava el ramat;
de Bacus i les segues, i de Pan, que al Menal
va construir amb nou canyes sa flauta desigual.
L'infant, sense escoltar mes rústiques lliçons,
m'ensenyava al seu tom amoroses cançons:
la dolçor d'un besar i el poder de les belles;
tot l'Olimpe sotmès a la volença d'elles;
Plutó mateix en flames de Venus arborat,
i aquell plaer diví d'estimar i ser estimat.
Quins cants més dolços! Jo cedia al seu cantar;
mon cor ja no podia deixar-lo d'escoltar.
Tots mos preceptes vans l'oblit se'ls endugué
fent lloc per sempre més a ço que ell em digué.
Ell coneix sa victòria; i sa boca embaumada
versa una mel molt dolça dins ma boca pasmada;
i des del jorn feliç que en vaig gustar el sabor
mos llavis i mon cor respiren sols amor.