Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/378

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
377
 

en el moment més fort de la vostra alegria,
colpits d'un pensament amarg i dolç, direu:
—I que ell no pugui ser-hi!— I tots us mirareu.
Jo moro. Abans del vespre finirà ma jornada;
tot just oberta al jorn, ma rosa és mustigada.
Encar per mi la vida seria un llarg tresor
i ara que em ve el gaudir-ne se me l'endú la mort.
Mes ah!, com blanament reposarà ma cendra
si un jorn, amb un instint imperiós i tendre,
veniu fins a la tomba que em servirà d'abric
i els vostres ulls s'atansen pensant veure l'amic.
Oh, si els cants vostres diuen del meu amor la història!
Si els vostres mots benèvols, rublerts de ma memòria,
fan sentir als vostres fills, que no m'han conegut,
l'enuig de tot just néixer i haver-me ja perdut.
Almenys, ja que la vida a mi la mort em lleva
gaudiu llarg temps vosaltres del bé que perd la meva.
Que en vostres cors la joia no conegui la pena
i plorin vostres ulls només per causa agena.
Que en vostres fats joiosos les delícies del cel
tombin tostemps mesclades d'ambrosia i de mel;
i, quan la mort arribi, que una esposa fidel
prop vostre, imprecant els déus, adolorida,
plori, volent seguir-vos, i us tanqui els ulls sens vida.