Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/390

APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES

389

 

XVII

Llegiu, amics, és d'ella! Oh, plors, oh, sofriment!
M'ultratja i em refusa i em crida novament.
Mes, no! De bell antuvi devia estar disposta.
Ara no vull anar-hi. Ja vinc. La nit s'acosta.
S'excusa i ploriqueja i al capdavall m'avia.
Surto, i entre els amics retrobo l'alegria,
i quan ja no hi pensava, sobtadament, lleugera,
una lletra m'arriba per dir-me que m'espera.

«Escolta, jove amic del meu temps primicer!
Jo et conec, i, malgrat ton silenci, jo sé
quina és eixa beutat que el teu cor fa llanguir
i et tortura, i el nom de la qual no vols dir.
És cert que el jorn més bell no iguala son visatge,
però, si tu no vols sofrir son esclavatge,
pensa que el teu amor l'excita a ser infidel;
mira de fer algun cop la contra al seu anhel.
Quan un excés d'orgull embriaga les belles,
cal saber-los mostrar que un pot passar-se d'elles.
Oh, amic! No siguis feble; ségueix-me; vine amb mi;
respirem la frescor d'aquesta nit, car si
en aquests jorns d'estiu el dia és sufocant,
la nit, més fresca, invita a passar-la vetllant.
Anem. I que Camil·la dormi, si vol dormir.»

Passem davant sa casa. Que en puniment, així
demà, quan se desperti, li facin avinent
que he passat sens mirar sa porta solament.
Ja pot cridar aleshores, el gest desencaixat,
que els homes són perjurs i els déus mai no han estat!
Ja hi som. Vet-els aquí sos jardins solitaris
que han escoltat els nostres amorosos desvaris;
i allà, damunt ma testa, son llit voluptuós
que hem esbullat cent voltes, jugant, nosaltres dos.
Guaita el vidre i el lli, barrera delicada
mostrant aquella llum tremolosa i minvada
que dura fins a l'alba, no tan roja com ella,