Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/393

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


XIX

Però, no m'ha jurat que em seria infidel?
No és cert que m’ha esquivat del seu costat, cruel?
No fou sa veu ardida, i els seus ulls, i el seu front,
i tota ella, que deien, ben alt, el meu afront?
¿És, doncs, per a sofrir qualque novell ultratge;
per amollir-la a força d'insults i de coratge,
i ofendre-la o pregar-la fins a invocar la mort
que tomo al seu portal, tan funest al meu cor,
errant dins eixa nit turbulent i oratjosa,
però no tan obscura com el meu cor, ni afrosa?
Ai, no era pas així que, sense bmit ni pena,
ahir mateix, a l’ombra d’una nit més serena,
invisible, segur del goig que m’esperava...
—Oh, tu, jove imprudent que tens l’ànima esclava!
Per si el teu cor vol creure mon cor escarmentat
la testa no dobleguis al jou d’una beutat.
Riu-te dels seus transports; menysprea sos encants;
resta impassible als seus sospirs com als seus plants;
com un tirà, disfruta de veure-la sofrir:
deixa-la tota sola corsecar-se i morir.
Els seus sospirs són falsos; son plor és també fals;
son riure és verinós; ses carícies, mortals.
—Oh, amic, si tu sabessis amb quin art inoït
m’ha fetillat la pèrfida, abans no m’ha traït!
Si sabessis l’astúcia dels seus mots —oh, record!—
quan deia: —Jo haig de ser-te fidel fins a la mort.
Hauria pogut viure sens mon amor acàs?
Quantes voltes, llanguint de joia dins mon braç,
feble, exhalant a penes una veu amorosa:
—Oh, Immortals, exclamava, com em sento joiosa!—
Amic, quantes vegades, amb una mà cremant,
contra el seu pit ma testa fortament apretant,
deia que mes carícies eren massa apacibles;
mos besos, segons ella, eren freds, insensibles;
el meu cor, del seu foc no es podia abrandar;
el meu sexe cruel no sabia estimar.
Foll i confós de veure-la tan furiosa i brava,