Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/399

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'haver-nos d'allunyar d'allò que hem estimat!
Per què, oh, déus, per què la vàreu fer tan bella!
Oh, amics, no me'n parleu, no me'n parleu més, d'ella.
¿Què hi fa que un altre adori els seus encants divins;
què hi fa que un altre imperi en tots els seus festins
i que tots dos, amb mofa, diguin mon nom, tal volta?
¿Què hi fa que un altre esbulli sa cabellera solta
i obtingui tots sos besos i tot son cor? ¿Què hi fa
que del seu pit s'endugui les flors una altra mà?
Un altre! Oh, jo no puc sofrir tal pensament!
Rieu, amics, mofeu-vos del meu enfolliment.
Vosaltres no estimeu; jo, sí; jo no puc viure
lluny d'ella; i vaig de nou a captar-li un somriure.
I quan veurà mes llàgrimes i sentirà mon plant
en els seus ulls mirífics, plens de gràcia i d'encant,
la complaença o l'odi, àrbitres de ma sort,
o em tornaran la calma o em dictaran la mort.