Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/406

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
405
 

XXXV

Ahir, quan vaig deixar-te, sadoll dels teus encants,
o D’ .r.., vers mi, amb armes a les mans,
venia una corrua d’infants de totes parts
que empunyaven antorxes, i cadenes, i dards.
Fins al pregon de l'ànima llurs dards m’han penetrat;
el foc de llurs antorxes mon pit ha lacerat;
m’han pres en llurs cadenes; i, amb una veu irada:
—Amaràs a D’ ,r..?— m’han dit a la vegada
cridant: —L’amaràs sempre?— Chor august i sublim,
oh petits déus!, bé prou ho sabeu si l’estim!
No us calen pas ni dards, ni antorxes, ni fermalls,
com si volgués fugir-vos; no us calen tants treballs:
sa beutat sola es basta. Mon cor és sens defensa
contra sos ulls; el seu encís ja no el puc vèncer.
Oh, D’ .r..! M’abruso! Deixa’m lliure un instant!
Allunya del meu pit aquest foc devorant!
Abans de suportar aquests cruels combats
cent cops preferiria, damunt els Alps glaçats,
ésser una àrida pedra, o dins la mar pregona
un roc batut pels vents indòmits i per l’ona.
Oh, terra, oh, mar! Jo cremo! Un més pausat verí
sabé venjar el Centaure i Alcides consumir.
Com fuig, rabent, la cérvola ferida, i en son flanc
s’emporta el plom mortífer, regalimant de sang,
talment dins el meu cor, errant a l’aventura,
jo duc aquesta dona com una feridura.
Oh, Marne, Apol·lon, Sena! Lluny és de vostres vores;
mos ulls ja no la hi troben avui, com altres hores.
Però, si a somniar vinc sota aquests ombratges
sorgeix el seu espectre, i em volta, i em segueix
per dintre el bosc, i alhora m’atrau i em repel·leix.
Si dels meus tristos murs vull fer-me’n un asil,
ai, que contra l’amor no hi ha cap lloc tranquil!
Si amb els escrits, els llibres, les esferes i l’art
per espantar l’amor vull fer-me un baluard,
les muses i les arts, així que ve l’amor,
fugen de les muralles amb un sobtat terror.