Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/62

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
CAMINS I PAISATGES (1955)
61
 

Ginesta a l'hivern

Oh, quina estranya meravella, aquesta!
Heu vist? L'hivern se'n va. Ja la mimosa
preludia el febrer. Les canyes seques
—vora el torrent, per on decorre l'aigua—
són retudes pel dall. La neu s'aprima
allà en les altes serres... Tot alhora,
copsen els ulls, arreu, signes diversos
com d'una primavera anticipada.
Heu vist, els blats novells, quin verd més tendre?
Heu vist els ametllers? Tanta bonança
els ha fet imprudents i a corre-cuita
s'afanyen a florir. Sota l'escorça,
els arbres senten la vital puixança
dels brots novells, que a poc a poc apunten,
com petits ulls esbalaïts de veure,
per primer cop, el món que no sabien...
Això és meravellós; mes no és aquesta
la meravella que els meus versos dicta
—-aquest instant previst, que la natura
va recobrant-se com després d'un somni—,
sinó la gran suavitat que impregna
la pau d'aquest hivern, tan benastruga
com si hagués travessat els nostres aires
el gest manyac del Pobrissó d'Umbria...
No recordeu el juny? És aleshores,
quan el blat ja és madur, quan la natura
amb orgull maternal mostra la falda
curullada de fruits i les flors s'obren
ignorant que l'autumne ha de marcir-les;
és aleshores que floreix —com una
múltiple flama d'or que va estenent-se,
profusament, per valls i per collades—
la ginesta gentil, la que perfuma
la diada eucarística del Corpus...
Doncs, heus ací la rara avinentesa
que m'ha colpit d'inusitada joia:
Avui encara jo he collit ginesta!