Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
EL VAS TRANSPARENT (1961)
69
 

Vigília del cant

¿Per què, Senyor, jo no seré com l'arbre
o com les fulles més humils que, rera
l'hivern adust, floreixen altra volta?
Sota el zèfir de març les violetes
tímidament esclaten, dolç auguri
del temps primaveral. I àdhuc floreixen
l'arç punxadís, la rígida atzavara,
el te viscós damunt la dura roca
i, als erms més aspres, l'olorós espígol.
Tendres clapes de verd damunt la terra;
verdes flames dels ceps; verdes espurnes
preses dels branquillons (pertot encara
trobareu fulles mortes) prou em diuen
que tot reneix i que la vida torna;
que l'esperança venç les passatgeres
morts aparents i que els ocells reprenen
llurs tonades de sempre... ¿Quina estranya
eixutor hi ha dins meu? ¿Quin fat maligne
fa perdurar l'hivern dins la meva ànima
que els meus camins són plens de fulles seques,
nues les branques del meu arbre, sense
la prometença de nous brots, i mudes
les veus de l'aire, d'on abans naixien,
sovint, com dòcil tornàveu, mos càntics?
¿No tornarà per mi, com altres voltes,
la primavera riallera i clara?
¿No s'enduria un cop de vent les boires
que el meu cor afeixuguen i cobreixen
tots els meus horitzons? ¿Qui sap si encara
hi ha, al fons de tot, una llavor secreta
que tard o d'hora traurà lluc? ¿Si encara
les arrels no són mortes i un bell dia,
al marge del torrent, una viola
serà l'anunci del bon temps? Jo espero,
Senyor, de no ésser menys que la donarda,
ni menys que l'arç i que les atzeroles;