Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
72
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
 

Elegia forestal

El delit de trescar m'ha portat fins ací
i romanc assegut a la soca d'un pi.

Allà a baix és el poble: més enllà, la ciutat.
El matí de setembre és diàfan, daurat.
D'un esquerp corriol obeint el guiatge,
he pujat sempre amunt, amb un ritme salvatge,
amoixant al meu pas, amb les puntes dels dits,
els morats capcirons dels espígols florits.

La pau contemplativa d'aquest tocom desert
m'ha fet deixar el camí que rost amunt es perd;
i, a l'ombra d'aquests arbres abandonant el cos,
ara em plau una estona de calma i de repòs,
perdut dins el paisatge —ningú no m'hi sabria—
i amb un bastó de grèvol per tota companyia.

Hi ha, al meu entorn, dins l'aire, no sé què de sagrat.
Tot calla. Talment sembla que el temps s'hagi aturat.
Voluptuosament dilato la retina
i ho copso tot amb una morositat divina.
Una host innumerable vigila al meu costat
brandant les testes, dòcils, amb gest acompassat.
I sento la difusa remor que fan els pins
(no és la remor mateixa que ve dels corns marins?)

Un núvol blanc navega dins la blavor serena.
Al meu davant s'aixeca, precisa, la carena
en una corba lenta com l'ondular d'un si.
Un esparver dibuixa son vol arran d'un pi,
—meravella de gràcia elegant i segura.
Els meus narius aspiren una odor forta i pura
i, eufòric, el meu pit s'eixampla; no sé dir
quina infinita joia batega dintre mi.

Abstret de tot, abstret de mi mateix tal volta,
he esdevingut, per gràcia del món que ara m'envolta,