Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/81

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
80
OBRA POÈTICA, VOLUM II (1937-1982)
 

Han passat tantes llunes, Senyor, que la pregària
ja no us cercava al fons de la blava fondària.
Avui, però, és el dia que us heu sentit clement
(a través de la boira us trobem novament)
i és per 'xò que ens doneu la pluja freturada,
perquè no defalleixi la terra abandonada
i perquè es reviscoli la nostra fe, Senyor,
que també necessita de la vostra regor.

I ara canten a cor la Vostra Potestat
totes les veus de l'aigua que Vós heu desfermat:
les canals que ennuega la brusca xarbotada;
el riu que baixa tèrbol, amplament, desbordat;
els xaragalls innúmers; el torrent desbridat;
la font suara muda, que revé de bursada;
el salt escumejant de la cascada...
i, al fons del pit, la fe, Senyor, que, amb veu trement,
us diu un salm de regraciament.

És com un doll de vida, com una nova força
que es multiplica arreu:
la senten tots els arbres sota la dura escorça;
les venes de la terra sota del nostre peu;
els brots novells que pugnen; la llavor sebollida;
les infinites tiges, colltortes, dels sembrats;
totes les rels sadollen
llur set endarrerida
amb el plorar que adollen
els núvols, per la Destra Divina acomboiats.

Exulta amb goig insòlit mon cor, sota la pluja;
em plau la cançó grisa que altres voltes m'enuja;
penso en tots els meus arbres i em dic: —Aquest estiu,
quina ufanor les albes i els xops de vora el riu!—

Oh, pluja beneïda! La terra, tempirada,
del fons de les entranyes es sent ressuscitada.
Quan brilli el sol de nou,
lluirà tots els verds en senyal d'alegria
i el sol la besarà més fort que no cap dia.

La terra pensa en ell, i prega, mentre plou.