Que cada nit cloïen les parpelles
sentint aquest tic-tac que sento jo,
i al dematí obrien les portelles
i pensaven si el dia fóra bo.
Mes, vingué aquella nit, que és la postrera,
i llurs parpelles no s'obrien ja...
I així, tots han passat; i jo, al darrera,
seré com ells el dia de demà.
Seré com la mansió que ningú habita
i s'enruna decrèpita; seré
com el buc sense abelles; com la fita
que es fa invisible sota l'esbarzer.
De tot això, Senyor, la meva vida
en sent la inexorable veritat,
ara que és dins el llit agemolida
i sóc cobert de fosca i soledat.
Sento batre el meu cor com el rellotge,
mes ja pressento l'hora en què serà
suspès son ritme per la mort ferotge
i el rellotge son ritme seguirà.
Per què, Senyor, la vida és transitòria?
Com, si tot resta, jo deuré morir?
Però d'aquest pensar me'n pervé la glòria,
car ell l'eternitat em fa capir.
Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/234
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.