II. La casa pairal
Ara el camí s'és fet planer de cop,
té un rengle d'ametllers a cada rasa
i al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.
Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia quan t'albira.
Obert al meu davant és ton portal
com un gran ull que em mira.
Ja veig els cups, i l'era més enllà,
i aquelles dues corpulents alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines.
Ja sóc al barri. —Déu vos guard!— I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos, i al porxo, de l'ensurt,
s'esvera la llocada.
—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra.
Vora la llar fumosa, al vell escó
m'assec un poc. I per reprendre l'aire
rosego un mos de pa, que Déu n'hi do,
i aixeco el porró enlaire.
S'acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics, i al meu costat s'ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça.
Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/492
Aquesta pàgina ha estat validada.
NOUS POEMES (1924)
491
