Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/123

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Pot-ser que algú de vosaltres ja me l'hagi sentit contar; però en aquesta ocasió no'm sabria pas estar de tornar-ho a dir. A més, aviat està dit, i amb ell acabo.
 Jo era de visita a una casa, en un salonet rodó d'un color vert pàl-lit, tot encortinat der andes blanques. Hi havia un piano, i de tant en tant algú'l tocava. Entre les visites s'hi trobava un senyora extrangera amb dues nenes de set o vuit anys, rosses, casi rojes, pigades, d'ulls verdosos, i totes vestides de blanc. La senyora digué que ja tocaven el piano a quatre mans: tot-hom mitj-rigué tendrament, invitant-les a que ho provessin; i elles serioses, callades, s'acomodaren amb coixins davant de l'instrument, arreglant gracioses, al asseure-s, els plecs remorosos dels blanquíssims vestits emmidonats. Se van mirar un moment tenint ja exteses com unes petites ales les mans damunt del teclat; i amb un airós moviment a compàs atacaren la cèlebre aria: Fin ch'han dal vino calda la testa, l'esbojarrat cant d'orgia de Don Joan. Una delitosa esgarrifança corre per tot mon còs, i la misteriosa armonia del violent contrast me fou revelada. La puresa d'aquelles criatures se movia com en son element natural en aquell cant de disbauxa, perquè l'element d'aquell cant era l'etern candor. I de cop me semblà percebre per primera vegada tota la essencia musical de Mozart, i son hèroe m'aparagué en lluminosa transparença: Don Joan era un criatura.
 Després, pensant amb el llibre de Da Ponte així transfigurat, he cregut compendre lo que era'l drama musical per damunt de tota escola, i la gran llibertat amb que la bellesa's mou en les coses d'aquest món.

8 - ii - 1905.


___________