Are farà un any... Era un diumenje al mitj dia, i havent de dinar allà aprop de Sarrià, me'n vaig anar a pendre un vermouth al «Parque de la Montaña». An aquella hora el local era buid i fresc. Vaig assentar-me ensopit, i anava mirant distretament les rengleres de taules netes i desembrassades; después damunt d'una, a vora meu, vaig veurer un diari abandonat allí; al fixar-hi'ls ulls, vaig llegir, aixís, de lluny, maquinalment: Don José Ixart i Moragas, en lletres d'esquela de mort. Vaig sentir un fret a la boca del cor!... Agafo'l diari i llegeixo la esquela de cap a cap. Vaig sortir a fòra... me trobava tot cruixit. El passeig de la Bonanova estava tot desert sota'l sol de mitj-dia. A la ombra de la filera d'arbres lleument remorosos per la marinada, vaig caminar pesadament una estona sense pensar res... i, de sobte, vaig arrencar un plor com una criatura que li han fet mal. Allí, tot sol, a l'aire lliure, mirant Barcelona tota extesa allà baix, feia de bon plorar...
Desde que es mort hi he pensat molt amb l'Ixart. I la seva representació en el meu esperit sempre ha estat aquesta: noblesa. Ell mirava de dret, amb els ulls ben oberts i fits i la cara somrienta. Mai li tremolava la
