an els nois, en Mañé pujà a la tarima i feu son fet a conciencia. Quan vaig acabar—solia dir—tant ne sabien els nois com jo; perquè'ls havia dit lo que n'havia après la nit passada.
Aquell Col-legi Barcelonès constituit amb tants bons elements se ressentia emprò de manca de disciplina: el Director, el bon P. Mestres, era molt bò i molt savi, però no tot lo ferm que convenia en regir-lo; els professors, tots ben triats, no complien pas puntualment en ses classes, els alumnes interns més avençats s'avenien amb el porter pera ses escapatories nocturnes; el cuiner negociejava amb els queviures; en fi, tothom tirava pel seu cantó i la institució en valia molt de menys. La Junta inspectora, tractant de posar-hi remei s'adonà aviat de que l'home enèrgic que calia per empunyar tot allò no era altre que aquell jove magristó que de poc s'havia encarregat de la classe de Retòrica: i li oferí la direcció. En Mañé acceptà; i era cosa bona sentir-li contar còm havia ordenat desseguida tot aquell desordre, assentant-se a la taula amb els nois per saber bé lo que menjaven i cóm menjaven; posant-se en el lloc del professor que no era puntual i que restava tot confós quan arrivava; i lo més bò fou amb el porter, al qui donà la consigna que, tocades les dèu del vespre, la porta's tancaria i no's tornaria a obrir per ningú, ni per ell meteix, el Director que fos. I per probar-ho, sortí un vespre i no tornà fins a quarts d'onze. Trucà, comparegué el porter, vacil-lant en lo que havia de fer; però, disposant-se a donar-li entrada, en Mañé li digué:—¿Qué hora es?—Son las dies y media, Don Juan... pero usted—Pues, nada; la consigna. Buenas
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/245
Aquesta pàgina ha estat revisada.
