de Ventura de la Vega, en Piferrer que era un vident, impresionat per el tò, per la dicció de l'article, diu senyalant-lo als seus companys: «Aquest ens farà corre a tots». Havia endevinat al futur gran periodista.
Mes el seu temps no es encare arrivat, i mentrestant se posa a fer la crítica teatral en el «Diari» amb aquella conciencia amb que's posa en tot lo que s'emprèn. Ell no pot, ni vol, fer la crítica diguèm-ne impressionista que en Piferrer, per la seva exquisida sensibilitat, podia fer. Ell nó: ell ha de fer una crítica objectiva, i per això li cal un criteri, un cànon: es ben be un català: per salvarse de l'esperit individualista, anàrquic, que sent al fons nacional de la seva ànima, necessita quelcòm extern i fort a què adherir-se: necessita un dogma, i una autoritat definidora. Tots els catalans més representatius han hagut de fer lo meteix per salvarse del desordre: l'agut esperit crític de Balmes se salvà en el dogma de la revelació; el d'en Pí i Margall en el dogma filosòfic del pacte; i'ls que volent salvar-se no han tingut prou vocació intel-lectual per cercar un dogma, quan no han volgut ésser senzillament revolucionaris, s'han hagut de tornar senzillament autoritaris, com en Prim. O això o l'anarquisme: sembla que no hi hagi més remei per nosaltres. Doncs bé, en Mañé no volia ésser un anarquista i li calia una autoritat; i posant-se com se posava allavores a una operació intel-lectual, li calia un dogma; un dogma literari, pel cas. Però en conte d'un se n'hi ofereixen dos: el clàssic i'l romàntic. No hi feia res: per resoldre el dualisme tenia també dintre de l'esperit nacional una clave: el famós bon sentit català. S'aferrà al vell La Harpe per lo clàssic, als Schlegel per
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/249
Aquesta pàgina ha estat revisada.
