d'estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l'home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d'or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur.
Diu un comentador de la Divina Commedia que'l Dante's proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante's ficà a l'Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos
<poem>
i l'epissodi viu tan palpitant de poesia.
Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d' aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d'aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny:
