a l'art i a la poesia; i l'artista i'l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l'amor de l'enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista's resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l'amor es una mena d'art cego, i l'art es un amor lluminós: l'un i l'altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.
Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.
En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que's diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i'l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.
Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l'infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poètica-
