artística del primer home degué ésser la dança; que en sa primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l'home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòvil—per sentir que la vida es moviment— volgué representar-lo humanament, humanisar-lo, fer-lo art, i alçà'l cap, obrí els braços, mogué'ls peus i tot el còs en la cadencia del ritme que sentia, i dançà i cantà en paraules la alegria d'aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estatua i pintura, i'l naixement de tota forma artística. Mirèu còm fins la multitut se dignifica quan es sotmesa al ritme de la dança, i de caòtica torna grandiosament humana.
Mes per què es en la dòna que la dança se'ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l'amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dòna es el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l'home'l sentit d'immortalitat. Perquè aixís com se troben homes poc sensibles a d'altres manifestacions de la bellesa, no se'n troben d'insensibles a la més forta solicitut d'ella, que es l'amor. Potser que en molts l'amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho.
I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quan estàn enamorats: com si llavores totes les coses els fossin il-luminades amb la forta resplendor de la creació que l'amor llença.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/77
Aquesta pàgina ha estat revisada.
