Fragment d'un discurs
A Catalunya, durant segles, per causes històriques encare no prou enfondides, mentres el català ha sigut el llenguatge viu i corrent, el castellà ha sigut el llenguatge de les idees generals i'l literari. Aquesta divisió es contra naturalesa, perque les idees generals, la poesia, no són pas cosa diferent de les idees pràctiques i concretes, sinó que'n són, com aquell qui diu, la vaporisació i'l resplendor: l'ésser-ho també en el llenguatge es lo que'n constitueix la vida normal i feconda, la unitat; el no ésser-ho es descomposició, es mort. Un poble amb aquella doble expressió es un poble esguerrat, es un monstre; i'ls monstres solen tenir la vida curta i miserable, i en tot cas no fructifiquen, són estèrils: així ha estat, durant segles, el poble català en quant a literatura.
Als catalans amb aptitut i vocació ideal i literaria, els ha succeit que, dintre d'ells i en el seu contacte amb la realitat, se trobaven amb un llenguatge íntim i afectiu propi, i que al sentir-se impulsats per la seva vocació a sublimar-lo, a fer-lo vibrar i resplendir
