Un any vaig anar a la Missa del Gall d'una iglesia de monjes. Les monjes, desde'l chor, responien al sacerdot celebrant. Cantaven i tocaven timbals i castanyoles, i refilets com d'aucells. En cert moment de l'ofici va sentir-se en el chor, entre les monjes, un plor d'infant al naixer, tant ben escarnit, que tots els fidels van girar i alçar la cara somrient.
Jo també la vaig girar, i darrera les gelosies vaig veure moure's una munió de figures negres que cantaven amb veus primes i tristes de verges perpetues, aquells cants alegres de maternitat i naixença, com si entre elles, per miracle, hagués nascut sobtadament una criatura amb aquell plor tant ben escarnit. I vaig sortir d'allí amb una impressió extranya com no he sentit mai més: una impressió d'alegria trista que me'n vaig endur sota'l cel estel-lat i fret de la nit de Nadal.